Manglar nocturn és un poemari en què l'autor evoca la memòria viva del Pacífic colombià, terra dels seus ancestres, per teixir un cant d'arrels, aigua i vidres. Els cicles lunars guien aquest viatge líric, transformant l'astre en arquetip central: mare, refugi i força de luminescència que acompanya el trànsit del dolor a l'esperança. 

En aquests versos, el manglar es revela com a metàfora vital, un entramat d'arrels que ancoren la vida i les aigües que flueixen, vaivens de l'ésser en moviment constant entre la riba del record i l'horitzó de la diàspora. Des de les piangües cultivades per dones afrodescendents fins a la invocació d'orisxes iorubes, el poemari convoca genealogies de resistència, espiritualitat cimarrona i memòries ancestrals. 

Mosquera Garcés conjura el dolor de la migració, de l'esclavatge i de la violència colonial, però ho fa per enunciar una poètica de la sanació: versos que reivindiquen l'Ubuntu, la tendresa comunitària i el dret a habitar un món plural. Manglar nocturn ca un cant dissident i amorós que entrellaça naturalesa, espiritualitat i política en un gest de justícia poètica davant de la ferida colonial.